¿Qué puedes hacer cuando diriges una película como Seven que te sale muy bien y te hace ganar tus buenos dineritos? Hacer otra del mismo género. ¿Y para no caer en la copia de ti mismo y parecer que todo lo haces por la pasta? No innovar y volver a la tradición, al canon. Saltarte los artificios visuales que te hicieron alcanzar el estrellato y volver a aquello que nunca falla: al sujeto (asesino en serie), al verbo (investigador) y al predicado (California durante los años 60 y 70). El resultado son dos horas y media de buena película: Zodiac
La peli relata la historia de un asesino en serie que aterroriza San Francisco y mantiene ocupados a un montón de maderos (lo que los anglosajones llaman graciosamente pigs y que nosotros podríamos empezar a llamar como "oh, pobres tipos que no respetamos su derecho a que nos ahostien sin rechistar")descifrando sus códigos secretos y sus cartas para detenerlo. Al malo, al que mata, le encanta la notoriedad y gracias a la manera tan chapucera que comete sus crímenes nunca lo pillan (probablemente de aquí viene lo de pigs...). El caso se convierte en una obsesión para tres de los personajes principales: el Jake Gyllenhaal, periodista gráfico de un diario y uno de los tipos que popularizó la famosa setencia "¿hacemos un brokeass?". El Robert Downey Jr, uno de los que parecía buen chaval cuando éramos jóvenes y que ha acabado peor que el Lute. Y el Mark Ruffalo, uno de los pigs, un tipo que según me dijo una compañera de trabajo salía en la peli de la Isabel Coixet Mi vida sin mí, pero que yo no me lo acabo de creer porque la pobre iba cargada de carajillos y se tambaleba en su mesa. Así que los tres se dedicarán de una manera u otra a perseguir al serial killer. Y ya veréis lo que pasa, ya...
Bueno, ahora me pongo cinéfilo y os digo que la peli tiene carácter. Recuerda a los clásicos del género de los años 70, a los films de Don Siegel o Sidney Lumet. Incluso hay un guiño a Harry el Sucio, el cual, en una de sus poéticas historias, persigue a un tipo muy parecido al que fue el auténtico Zodiac. Vale, de acuerdo, la película es un pelín larga pero Fincher es un tipo listo y sabe que si pone el jamón al final, la gente saldrá contenta, siendo la última hora del film trepidante en comparación con el ritmo más pausado de la primera. De hecho, al ser una película coral en la que no hay definido ningún protagonista central, la narración sigue el ritmo cronólogico de los hechos y de ahí que los protagonistan suban o bajen la intensidad de su paranoia en relación a la propia investigación.
Yo de ustedes iría a verla y pasaría unas buenas dos horas de cine. Pero si lo que realmente os mola es Desde que amanece apetece pues mejor que la dejéis para otro momento...
3 comentarios:
Uuuuiiiii...ja tindrem polèmica aquí, Mr. Q...A mi em va decebre molt, en cap moment em va transmetre res: I QUE CONSTI QUE NO ERA DELS QUINS ANAVEN A VEURE SEVEN 2, que ja estic fart que tothom em digui el mateix i em tracti com un tontet...
És una peli que veig que el Fincher s'ho va passar de puta mare durant dos anys recopilant la informació, però que un cop a la mà, no l'ha sapigut transmetre...
Com em deia un colega, dec ser un "retroignorant", pq la posada en escena dels anys 70 no em convenç, em sembla molt "postrat"; no li trobo una continuïtat i fluïdesa constant: el recurs de salt en el temps a través de les lletres d'una màquina d'escriure està massa vist; el guio s'infla i es desinfla constanment: de sobte els enigmes de l'assassí passen d'un primer pla a desapareixer de sobte, sense profunditzar-hi...
Salvaria uns 40 min de la peli, l'únic moment que transmeten i t'endinsen a ella; però la resta es soporífer, un sensesentit que pretèn mostrar l'obssessió d'un ésser humà que es va endinsant en un cul-de-sac però que no t'ho acabes de creure...
És una peli que mai acaba de despegar, que sembla que en algun moment hi haurà un cop de vareta, però a l'instant comprovés que la línea vital segueix en línea recta i que la "punta" que s'ha insinuat és tant sols els efectes d'un desfibrilador barat..
I ara ja estic preparat per les pedrades que rebré...si, pq a més em fa ràbia que ja es consideri d'aquelles pelis que, si no t'agrada, és que no entens de cinema...puto elitisme! ;P
Bona nit,
més enllà de si la peli és bona o no Anti crec que cadascú té dret a pensar i decidir en funció del que veu i pensa per tant si no t'ha agradat digues-ho ben alt sense por ;)!
A mi però Zodiac, em va encantar, com ja li vaig comentar fugaçment al Q., jo no esperava gran cosa, doncs les pelis de les que se'n parla molt acostumen a decebrem.... però el Fincher em va tornar a captivar una vegada més, no et diré que sigui la seva millor cinta, però m'agrada molt el treball dels actors... la seva progressió, aquest toc de bogeria que els envolta en un fet tan esgarrifosament real...
L'estètica és encertada tot i que penso que és una pura excusa per a l'explicació d'uns fets que un bon dia li van donar peu a la peli, crec que és una estètica correcte, massa i tot 60-70era perquè penso que no és important en el fons, és com us dic l'escenari, i com més "perfecte" sigui millor, així no restara importància als actors que són els veritables encarregats d'acompanyar-nos en aquests dues llargues hores de llargmetratge...
Bona crítica Q. acurada i documentada, aix encara farem alguna cosa bona de tu i tot ;P! Hem de recuperar la Lògia cinèfila que ja l'enyoro i no potser!!
Xtonets cinèfils!!
Pas du tout, monsieur Augé. Sé que no anaves a veure Seven 2. Sé que ets un home documentat. I no sé si ets un retroignorant però em mola l'expressió!!! ;)
De fet, estic bastant d'acord amb bona part del teu comentari. Però, per mi, que sóc bastant setentero pel que fa a gustos de pelis i gustos sexuals (ja saps Deep Throat, Megavixens, John Holmes etc...), precísament el que em sedueix és aquesta posada en escena. Aquest San Francisco brumós, aquesta redacció de diari tipus Todos los hombres del presidente, les guitarres pures de la banda sonora, els pitis, les copes, una certa ingenuitat posthippie... Em mola. I fins i tot compensa la manca de ritme durant la primera meitat, en que únicament veus al Gyllenhaal mirant els criptogrames amb cara de babau i de no coscar-se de res...
El menda aposta per la sobrietat i el realisme de la investigació li dóna joc. No li fa falta començar a treure sang i fetge perquè el psicòptata ens jinyi. Crec que tens raó quan dius que mai acaba de despegar. No és El Silenci dels Anyells, però això no la fa aburrida. És lineal i el crescendo final per mi està prou bé. Això sí, el tiu no es treu la cara de lelo en tota la pel·lícula.
I aquí mai rebràs pedrades, amic. Potser alguna que altre colleja, però amb carinyo...
Aquí t'escolto, Red. Cadascú pot dir el que li roti amb respecte i en veu alta. Totalment d'acord amb com evoluciona la personalitat dels actors. Sobretot el policia em va semblar que ho feia realment bé. Respectant tòpics (allò de les cookies), però donant-li un punt passional a l'investigació molt creible. De totes maneres, i donant només una mica la raó a l'Antz, crec que la pel·lícula està millor dirigida que escrita i que el talent del Fichner salva situacions rocambolesques de guió com la motivació d'escriure un llibre, quan li agafa? I el personatge del Robert Downey que s'acollona i cau en una espiral de autodestructiva d'alcohol, drogues i teletubbies.... Agafat amb pinces...
Sí, hem de recuperar la LCSA i intentar donar-li continuitat. Jo també l'enyoro. Va ser un bon intent, però vam tenir mala sort amb les pelis. Excepte la de uncle Clint, clar...
Publicar un comentario